Lo boc blanc

Collecté en 1994 par IOA Sur la Commune de La Salvetat-Peyralès Voir sur la carte
J'apporte des précisions ou
je demande la traduction >

Introduction

Maurice Balsa est un conteur exceptionnel. Il détient, de par la seule tradition orale, une grande partie du répertoire fantastique de la Vallée du Viaur qui a tant influencé l'œuvre de l'un des plus grands écrivains occitans du XXe siècle, Jean Boudou (1920-1975). 

La famille Balsa aurait compté parmi les siens Honoré de Balzac. Jean Boudou y est apparenté par sa mère Valérie (dite Albanie) Balsa (1892-1980).

Maurice nous livre ici trois récits mettant en scène un mystérieux bouc blanc.

Ethnotexte

Maurice BALSA

né en 1916 au Bibal de La Salvetat-Peyralès, décédé en 2013.

Transcription

Occitan
Français
« Dins lo vilatge, i aviá una familha plan richa, avián bravament de surfàcia. Quand n'i aviá un dins la familha qu'ausissiá un parelhat, fasiá tanplan curat o quicòm mai, las dròllas al convent. Se n'i aviá un d'enganat, li fasián gardar las fedas, empr'aquí, lo fasián viure miserablament. Envoiavan pas aquelses dròlles a l'escòla. Pas res. Lor menavan una sala vida, mès, de còps que i a, los dròlles entre elses, lor fasián de torns.
Dins los bòsces, i aviá un rocàs, un casal. Totes i donavan un nom, n'i a que l'apelavan La Cabana dels lops o alara La Cabana del can o del boc blanc. I aviá de monde que fasián paur als autres, de pastres.
I aviá un drollàs qu'èra nascut d'una dròlla de l'ostal que s'èra facha metre encenta per un autre. Avián pas volgut que la prenguèsse, li menavan la missanta vida. 
Quand nasquèt, l'apelèron “Sens-tu-fariam, nascut per fòrça”.
Per arrengar encara las causas, se copèt una camba e marchava tot guèrlhe. L'apelavan Carimbon, se fotián totes d'el.
Finalament, èra pus desgordit que los autres. Coneissiá plan lo bestial e ne fasiá çò que voliá.
L'envoiavan pas a l'escòla, n'aviá pas besonh per anar acampar…
Tant valiá melhor que petèsse, caliá pas que prenguèsse los dreches de l'ostal, que ruinèsse pas l'ainat.
Lo curat diguèt :
“Lo vos cal envoiar al catechirme, autrament farà pas res, lo Diable o lo Drac tardarà pas a venir.”
Mas que aquela puta de drollàs èra talament coquinàs – dins aquelses ostals, los paures jasián en bas e los riches jasián en naut – lèste coma tot, passava dejós las parets, escotava tot, sabiá tot çò que se passava. 
Se dobtavan pas de res, cresián qu'èra pas desgordit.
Al Colet, avián un boc vièlh que valiá pas res pus, èra blanc. 
Al luòc de lo tuar, lo montèron lo long de Viaur e lo daissèron aquí.
Aquel dròlle lo tornèt amassar.
Anava acampar, aviá una cabra ambe las fedas, estacava lo boc amb un ginèst. Lo boc n'aviá presa l'abituda, lo rosigava, se destacava coma voliá. Lo dròlle se'n èra estacat, a-n-aquel boc.
Parlavan que maites de vesins, en anant sanar empr'aquí, avián vist passar un boc blanc. 
Tornèron dire :
“Lo boc, i tòrna èsser a la cabana !”
Los vesins anavan, lo ser, per veire se lo boc èra a la cabana, al ròc.
Lo dròlle i voliá pas anar gardar las fedas. Lo li envoièron per fòrça.
Un ser, tornèt claure tard.
Li diguèron :
“Perqué siás vengut tant tard ?
– Lo boc m'a arrestat las fedas.
– Aquò's pas vertat, es al fons del claus qu'espèra, aval !” 
Alara li montèron lo còp, lo sacrifiavan :
“Se vei lo Diable en plen, nos desgajarà l'ostal ! Embarrassarà pas mai !”
I aviá una vièlha que diguèt :
“Las cabras son ben tan lassadas, te cal emplir la pòcha de sal e, se t'emmèrdan, lor ne donaràs.” 
Lo dròlle partiguèt per fòrça e anèt veire lo boc. N'aviá pas paur. 
Quand tornèt a l'ostal li diguèron :
“Qué t'a fach lo boc ?
– M'a pas fach res, lo boc.”
Un jorn, avián fach una grelada e lo dròlle s'èra brutlat per las mans. I aviá un vièlh vesin que fasiá lo petaçaire, fasiá de secrets, d'enguents, de potingas, devinhava tot. Dins lo país, lo crentavan.
Lo dròlle diguèt :
“Lo boc m'a lecat las mans, finta cossí las ai…”
S'èra brutlat dessús e dejós.
Alara lo tipe :
“Te cal fa far lo secret a-n-aquel vièlh vesin.
– Mès ai pas ajut l'aise d'i anar, soi arribat de suita.”
L'autre gossalha de vièlh lor diguèt :
“Aqueste còp i a pas l'ombra d'un dobte, aquò's lo boc ! Ont passarà la lenga, totas las fedas vos crebaràn, vos conselhi de far atencion a-n-aquel dròlle, al pastre, que se jamai al pastre i arriba quicòm, vos mancarà pas, vendrà dins l'ostal, mès res i demorarà… Aquò's pas un boc, ambe las banas que a…”
Après lo tretèron melhor.
Finalament, aquel boc, fasiá pas res mès, la cabra, l'aviá montada. 
La cabra èra negra e lo boc èra blanc. 
Lo vièlh diguèt :
“Quand cabridarà, se i a un cabrit negre, lo cal suprimar, se n'i a un de blanc, lo cal gardar.”
Quand la cabra agèt cabridada, manquèt pas, i agèt un boc blanc.
Lo boc vièlh crebèt e lo vesin diguèt al dròlle :
“I te cal gardar lo cap, te rendrà servici, aquò !”
Lor diguèt :
“Duèi, lo temps va pas, ai quicòm que me tracassa, se passarà quicòm, sai pas de qué... N'i a pas per un briu, amai aquò's pauruc ! Lo boc, tornarà far de missants còps.”
La mairina, la vièlha de l'ostal, moriguèt. 
Alara lo vièlh diguèt al dròlle :
“Quand auràn arrengat tot, te cal anar metre sus la taula de nuèch lo cap del boc.”
Lo dròlle dintrèt dins aquela cambra, i aviá pas de lum, pas qu'un tròç de candela, lo monde èran en trenh de pregar Dius.
Tot un còp, una femna vegèt las banas del boc, m'avètz comprés, arrestèt la pregària e diguèt :
“Un boc, un boc !”
Tot aquò se sauvèt e lo dròlle tornèt prene lo cap del boc.
Diguèt :
“Amb aquelas banas, lor farai manjar tota la bòria !” »

« Totes aquelses pastres anavan a-z-una cabana e i aviá una crotz.
En passant darrièr, los pastres fasián paur als tipes ambe de pèiras. 
N'i aviá un qu'èra anat veire per crompar de vacas, aviá begut un còp, passèt aquí, plòviá, alara se fotèt dins la cabana, se jaguèt e s'endormiguèt.
Lo tipe perdèt lo pòrtafulhas. Un dels pastres prenguèt aquel pòrtafulhas. L'autre èra en trenh de tornar far lo camin per veire se lo trobava.
Quand arribèt a l'ostal, la femna vièlha èra per la cort, li diguèt :
“Ai perdut lo pòrtafulhas”.
Li diguèt ont l'aviá perdut, sai que…
“Aquò es lo boc !”
Aquelses enfants qu'èran laisats braconavan, tendavan, pescavan, vendián las lèbres, las portavan pas a l'ostal.
Un còp, dins aquela familha richa, per se conflar, faguèron venir de caçaires. Los braconièrs s'entrachèron que caliá far quicòm. Caliá arribar a desgostar los caçaires.
Aquelses jovenasses, dins aquelses bòsces, avián pas mai a far, avián trapat un rainald pichon, l'avián aprivadat. L'apasturavan, quand una pola crebava la li prenián. Aital, lo rainald se daissava sarrar, aviá pas paur del monde.
Alara los caçaires lancèron los cans. Mancava pas de lèbres, los cans prenguèron la pista. Mas, quand trapèron la pista del rainald…
Los jovenasses volguèron tuar los cans, mas ne tornarián crompar d'autres, caliá far quicòm mai.
Lor venguèt una idèia : los cans de caça, los cal pas sanar, senon fan pas pus, alara decidiguèron de sanar los cans pèi anèron portar los borsons a la crotz, a la cabana.
Los autres diguèron :
“Aquò's lo boc !” »

« Quand i aviá un arrengament, de familha, los qu'èran laisats avián pas que los travèrses. De fraires vivián plan e d'autres vivián paurament.
Un jorn, un gendarma venguèt a La Sauvetat, entendèt parlar d'aquela cabana del boc e diguèt :
“N'ai pas paur, ieu, lo t'aurai lèu bandat ! Anarai veire se i es, lo boc.”
Los autres li diguèron :
“Di(g)a, lo Diable se tua pas coma aquò…”
Un jorn, aquel gendarma s'amenèt dins la cort del petaçaire amb un polit chaval rossèl. 
Lo vièlh li diguèt :
“Amb una bèstia coma aquò, tachatz moièn de ne gardar la raça.
– Mas i coneissètz pas res, aquò's pas una femèla, aquò es un mascle.
– Mès aquel chaval, i a quicòm que compreni pas de que a…”
Lo chaval se podiá pas téner en plaça.
Lo gendarma voliá anar veire lo ròc, cossí aquò se passava, far los estudis. 
Lo petaçaire aviá prés dins lo còp de lo far córrer un bocin.
Lo vièlh voliá sortir las fedas. Lo chaval, comencèt de se'n anar. Tant que lo gendarma èra aquí, lo vièlh alisèt lo chaval pertot, li passèt la man per l'esquina, per las cuèissas, per que lo coneguèsse bien. Pèi partiguèt per sortir sas fedas.
En passant, èra montat en naut, aviá fach un bocin de briquet d'amadon, aviá metut aquò al trauc del cuol e lo cap èra de l'autre costat. 
Lo chaval demandèt pas res e comencèt de córrer. 
A l'ostal entendèron, diguèron qu'aquò èra lo chaval que caminava. 
Los cans del vilatge s'i metèron darrièr.
A fòrça, lo chaval aviá pas pussa cap de color. Alara, atalèron la cavala per anar cercar aquel chaval. Agachavan pertot, lo trobavan pas. Degús aviá pas vist un chaval rossèl, un n'aviá vist un blanc, un autre un negre, un autre un gris… Lo lendeman, lo trobèron.
Diguèron qu'aquò èra lo boc qu'aviá fach aquò. »

Pas de traduction pour le moment.

© Tous droits réservés Institut occitan de l'Aveyron

Localisation

Vous aimerez aussi...

En cours de chargement...