La familha Molinièr de Pradas
Introduction
La tradition orale de cette famille a gardé le souvenir de l'Ancien Régime et de la période révolutionnaire.
Henri évoque également le souvenir de ses ancêtres forgerons (fabres) et de son grand-père couvreur (tiulièr) à Prades.
Maître du fer et du feu, le forgeron (fabre) était un artisan indispensable à la vie rurale puisqu’il fabriquait et réparait les outils, ferrait et soignait les bêtes et rendait mille et un services à tous. En Rouergue, il était à la fois forgeron, maréchal, taillandier et vétérinaire.
Avant le triomphe de l'ardoise, les constructions les plus anciennes étaient recouvertes de lausas de schiste (tiulasses) ou de chaume (clujadas).
Les tiules (tiulas) étaient chevillées sur la volige (doèla).
Ethnotexte
Henri MOLINIER
né en 1909 à Prades d'Aubrac
Transcription
Occitan
Français
Agèt sèt enfants, pas cap de filha. Un parti(gu)èt d'un costat, l'altre de l'altre, per ganhar la vida. Un demorèt a la bòria, dos se venguèron installar a Pradas e aprenguèron lo mestièr de fabre.
Mon paure pèra disiá qu’aquò èra un mestièr d’aquela epòca, lo matin, vos levàvetz, aviatz pas lo sòu, dins la matinada aviatz de sòus a la pòcha. Qualqu’un veniá far far pas qu’una farrassa d’esclòp… Aquò's un mestièr que totjorn s'obrejava.
Lo grand-pèra de mon pèra èra fabre, aicí a Pradas. Aviá dos enfants e doas filhas. L'ainat tornèt far fabre e lo pèra de mon pèra, mon grand-pèra, aprenguèt lo mestièr de tiulièr, un mestièr de crèba-fam. Desrabava las tiulas del país e n’avançava coma un can sanat. Fasiá ambe de cavilhas.
Caliá començar a preparar la tiula, juste la plaça. Escupissiá dins lo trauc, aviá pas de crayon…Atapava una taravèla, traucava aquò e margava aquí una cavilha. Aquelas cavilhas, ieu o ai vist, a cent cinquanta ans son tan solidas coma uèi a vint-a-cinc ans ! Inusablas. Èran de garric o de castanhièr. L'ivèrn, fasiá aquò, a la mòrta sason. Ne fasiá de sacadas. Mès caliá pas de boès n'impòrta cossí. Lo caliá cande e pièi lo saupre debitar.
Partiá de nuèch e arribava a poncha de jorn al chantièr, e jusca-z-a la nuèch que s'i vesiá pas, aquí. D'aquel epòca, aquò se fasiá pas vite, las reparacions. Ne caliá d'obrièrs e se noirissián a la bòria. E lo tiulièr, aquò èra lo darrièr obrièr e avián pas res per manjar. Avián tot acabat, los altres obrièrs : charpentièrs, menusièrs, peirièrs… Aquò n'acabava pas. E pièi lo monde prestavan la man per far una reparacion.
Mon pèra començava apr'aquí de bricolejar, aviá dètz ans. A dètz ans comencèt de far manòbra per montar las tiulas sus la tiulada. Mès pièi mon grand-père mori(gu)èt l'an d'après e li disiá : “Faràs pas aquel mestièr que crebaràs de fam coma ieu !” Alara se lo(gu)èt, anèt far domestique de montanha e pièi après se maridèt. Lo pèra de ma mèra li di(gu)èt : “Se fasètz coma aquò, crebaretz totjorn de fam… Vos cal un pauc lançar vosautres !” E crompèt un cantonet de ben. Abitavan al mièg de Pradas, en faça la caminada, al ras del curat. L'ostal d'aquí, mon pèra lo crompèt en 4. »
Pas de traduction pour le moment.